Llengua amorrita

Llengua amorrita
Tipus	llengua morta
Ús
Parlants	Desapareguda al 2n mil·lenni aC
Parlat a	Orient Pròxim
Autòcton de	amorrites
Estat	Poble amorrita (Antiga Mesopotàmia)
Classificació lingüística
	llengua humana; llengües afroasiàtiques; llengües semítiques
Codis
Glottolog	amor1239

La llengua amorrita és una llengua semítica parlada pel poble amorrita que vivia a l'alta i baixa Mesopotàmia (equivalent de la Síria actual) entre finals del 3r mil·lenni aC fins i principis del 2n mil·lenni aC.

Aquesta llengua està força marcada per arcaismes, com ho demostra el seu sistema fonològic, i un nombre d'isoglosses amb l'accadi. La freqüència de certs paral·lelismes i la proximitat del seu lèxic amb l'hebreu, l'arameu o l'ugarític fan, amb tota probabilitat, que l'amorrita sigui una llengua cananea.

Per G. Garbini, aquest és un llenguatge estructuralment nou en el qual veu:

«

...una espècie de modernització d'un llenguatge de tipus eblaïta. Això vol dir que, si els amorreus conquerien noves terres i ciutats, altres llengües podien acceptar la mateixa modernització sense perdre gran part de la seva pròpia identitat: això és el que he anomenat «amorritizació».^[1]

»

Es coneix exclusivament a partir dels noms propis no accadis registrats pels escribes accadis durant períodes de govern amorrita a Babilònia (al final del 3r i el començament del 2n mil·lenni aC), en particular de Mari, i en menor mesura Alalakh, Tell Harmal i Khafajah. A vegades, aquests noms també es troben en els textos egipcis primerencs i un topònim, «Sənīr» (שְׂנִיר) per al mont Hermon, es coneix a partir de la Bíblia (Deuteronomi 3: 9).

Les característiques més notables d'aquesta llengua inclouen:

Es troba la distinció habitual del pretèrit imperfet/pretèrit perfect del semític nord-occidental: Yantin-Dagan (ntn), 'Dagó dona'; Rasa-Dagan (rṣy), 'Dagó estava content'.
S'inclou el sufix [-a] en la tercera persona (a diferència de l'accadi o l'hebreu)
S'inclou una vocal imperfecta, [a-], com en l'àrab en lloc de la [-i-] de l'hebreu i l'arameu.
Hi havia una forma verbal amb una segona consonant geminada: Yabanni-Il (arrel bny), 'Déu crea'.
En diversos casos, l'amorrita compta amb la [š] de l'accadi.
Com l'hebreu i l'àrab, l'amorrita té [h] per [hu] 'seu', [-haa] 'ella', i el causatiu [h-] o [ '-].^[2]
La primera persona del perfet és [-ti] (per al singular) i [-nu] (per al plural), com les llengües canaanites.

↑ Garbini, 1981, p. 82.
↑ Gelb, 1958, p. 142-149.

[FOOTNOTEGarbini198182-1] Garbini, 1981, p. 82.

[FOOTNOTEGelb1958142-149-2] Gelb, 1958, p. 142-149.

[1]

[2]